"EL PLÁTANO ES SENSACIONAL"

"EL PLÁTANO ES SENSACIONAL"

L'altre dia vam fer una obra de teatre, sabeu qual és? SPOT. El meu equip i jo vam fer el sketch 5 "El plátano es sensacional", sona bé eh? Tracta sobre Mario i Gisela, dos amants que es veuen a escondides de Pau, el seu home. A la mateixa hora Mario i Pau tenen una relació homosexual. L'obra va passant i passen cosses molt gracioses, que van posant a Mario entre l'espassa i la paret, al final Mario diu a Pau i Gisela que se'n va a Cancun, i Pau i Gisela diuen dos frases molt gracioses:

"El plátano es sensacional"

"Tan sano y fácil de pelar"

Bé, aleshores va arribar el dimecres, que era el dia en que teniem que fer l'obra de teatre. No vam fer ni matemàtiques ni valencià aleshores el dia prometia ser molt bo, fins que va arribar l'obra de teatre.Dies abans, havíem estudiat el meu equip i jo a fons l'obra de teatre, però els nervis ens van fer passar una mala hora. 3ºC va esposar primer les seues obres de teatre, ho van fer molt bé, després del pati ens tocava a 3ºB. Va ser arribar nosaltres, no traure els llibre i començar a dubtar del text,tinc que dir que el fatal final va ser culpa meua perque em vaig botar moltes frases. 

Conclusió, no feu una obra de teatre.

La representació de Spot

L'altre dia vam representar una obra de teatre del llibre Spot a l'institut, cada equip va representar un esquetx. El meu equip va representar l'esquetx 9 "Vamos a la cama que hay que descansar". Els papels els van distribuir així: Mar va fer de Lorena, la filla, Borja de fill, Aleix de l'home dolent i jo de la mare.
L'esquetx tractava de que Lorena estava dormint i se li apareix l'home dolent i crida a sa mare, però ella no ho veía, i se'n va anar a dormir. Lorena la crida una altra vegada i ara si que va veure l'home dolent que va resultar ser una panderola, la panderola que eixia en l'anunci de la valeriana. La mare li tira cucal per a matar-la i es mor. I acaba que la mare li prepara una valeriana a la seua filla i se'n van a dormir.
Ens va eixir prou bé la representació, encara que vam llegir algunes vegades perquè ens quedàvem en blanc, però va ser de les millors.

Representació de Spot

L'altre dia vam fer una representació del llibre Spot, cada equip tènia que representar un capítol diferent. Nosaltres triarem representar el capítol 12 "Un poco de pasta basta". Ens va eixir prou mal perquè no ens sabíem molt bé el diàleg i havíem de mirar contínuament el llibre. Ens van sorgir alguns inconvenients com el que no trobarem el tema musical de l'anunci del Banc de Santander i que no ens sabíem el diàleg , ni tampoc quan ens tocava parlar a cadascu. Als altres equips els va eixir prou bé, perquè se sabien el diàleg i actuaven molt bé.

L'home invisible

El dia 5 de Març vàrem anar a València a vore una obra de teatre en la Sala Escalante. L'obra es deia L'home invisible i tractava  d'un home, el professor Moriarti que li encomana la tasca d'aconseguir la fórmula de la invisibilitat al doctor Moreau i el doctor Moreau li ho va demanar a Griffin. Ell, a causa del cansament, no li la vol donar i fuig.
Però abans d'anar-se'n va fer algunes proves amb el seu cos i va desaparéixer. Aleshores Glòria, la nòvia de Griffin, va demanar ajuda a Sherlock Holmes i Watson. Aquestos troben Griffin però, com és invisible, Glòria es fa també invisible per a estar amb ell
Aquesta és la história però a mi no m'ha agradat gens i no tornaria perque és un poc liosa.

El que em vaig perdre...

Moltes persones em direu:  "per què no vas anar al teatre?"
Tenia cita mèdica. Fa un mes més o menys, vam començar amb l'experiència al teatre, llegint Spot, un llibre un tant graciós per la seua comèdia amb apartats d'anuncis de fa molts anys. Llàstima perquè hi han alguns que no conec. Quan el vam llegir per primera vegada no e va fer gens de gràcia, però al llarg dels capítols va fer més gràcia. Així fins que Vicent ens va donar l'autorització per al teatre, sonava molt bé el títol: "L'home invisible". La veritat al principi em pareixía una xorrada anar al teatre, però pasaven els dies i m'anava fent més il·lusió. Llàstima que sempre se m'oblidara portar l'autorització. Així fins que va arribar l'última setmana abans de la representaciói seguia sense recordar-me de portar l'autorització. Al final a resultar que la meua mare em va dir que tenia cita mèdica i no podia anar. Tots els meus amics em van dir, tot tipus d'efectes increibles: Griffin invisible... El que em vaig perdre...

Un dia al teatre

L’altre dia vaig anar al teatre amb els meus companys de l’institut i el professor de Valencià. El teatre està a València, a la Sala Escalante, la sala on vam veure l’obra no era molt gran, era menuda. L’obra s’anomena “L’home invisible”. Tractava d’un home que estava investigant per a traure la fórmula de la invisibilitat perquè un home roí li la va demanar per a fer les armes invisibles. L’home que estava buscant la fórmula estava desesperat perquè no la trobava i se’n va prendre l’última poció que havia fet, i se’n va anar amb la fórmula per a rectificar-la i fer-se visible altra vegada. Murriarty, l’home roí, es va enfadar i va anar a buscar-lo perquè li donara la fórmula. I la xica a qui li agradava l’home invisible també va anar a buscar-lo amb Shrlock Homes i Wathson. L’home invisible havia anat a un motel a amagar-se, i allí es va barallar amb Murriarty. Va guanyar l’home invisible i va arribar la xica amb Shrlock Homes i Wathson, i la xica va anar amb l’home invisible i els altres dos van agafar pres a Murriarty. L’home invisible na va trobar la fórmula per a fer-se visible i la xica es va fer invisible per ell.

Jo el principi de l’obra no ho vaig entendre, i no m’agrada’t molt.

La nina de porcellana

"Mare, vull esa nina!" Em vaig dir Isabel, la meua filla, totalment nerviosa per tindre una nova nina. "tornarem demà per a comprar-te-la, vale? però recorda-m'ho, Isabel", li vaig dir jo.
Isabel tenia només set anys i mig, però ella podia tindre tot el que li agradava gràcies a la mirada de pena que ens posava a mi i a son pare. Eixa mateixa nit, la xiqueta va tindre dificultats per a adormir-se ja que només pensava en la seua futura nova nina. Inclús si tenia un braç menys, era la nina de porcellana més bonica que havia vist mai. Ella tenia moltes, però eixa seria la més bonica de la seua col·lecció.
Al matí següent, Isabel va desdejunar-se veient els seus dibuixos favorits, com cada matí. Havia somiat tant amb la seua nina que tenia son, estava cansada i ja no volia eixa nina. Ja no li agradava. Així que va passar el dia enjugazada amb altres coses i no em va recordar que tenia que anar a per la nina, perquè ja no la desitjava.
Va arribar la nit i Isabel va ser a gitar-se al pis de dalt. Ella tenia por d'estar dalt sola, així que jo pujava amb ella i em posava en l'habitació del costat a cosir. una mitja hora més tard d'haver-se gitat, una veu aguda va despertar a la xiqueta murmurant-li a l'orella: "Subo 1,2,3 escalons..." Isabel em va cridar espantada cridant-me: "Mare, hi ha algú en l'escala que fa ruido" jo la tranquil·litze dient que no hi havia res en absolut. Quan abandone l'habitació, Isabel va tornar a sentit eixe murmuri que li va dir "Subo 4,5,6 escalons...". De nou Isabel en va cridar. Jo li vaig tornar a contestar que es tranquil·litzara, que seria el soroll del frigorífic.
Però la xicoteta veu va continuar pujant les escales: "Subo 7,8,9,10 escalons i ja estic en el corredor", va repetir la xicoteta veu amb una rialla sarcàstica.
Al matí següent, jo em vaig sorprendre al despertar-me abans que ella. Però vaig pensar en les dificultats que hi havia tingut per a adormir-se i vaig pensar que estaria cansada. Però trancorreguda una hora em va parèixer rar que encara no s'haguera despertat, per la qual cosa vaig pujar a veure com estava la meua filla. Vaig cridar amb terror veient a la meua filla ofegada en la seua pròpia sang i apunyalada més de 17 vegades, amb el braç arrancat i veient a eixa xicoteta i adorable nina de la botiga d'antiguitats amb el braç de la meua filla com a substitut del seu.

La cangur

El meu marit i jo teníem que anar a un sopar important sense el xicotet aleshores cridàrem una agència de cangurs perquè es quedara amb el meu fill. Jo estava nerviosa perquè no sabia com era. Però a l`arribar, la xica de l`agència ens va tranquilitzar. La jove cangur era una xica amb una molt bona aparença, pareixia agradable i responsable. Aixi que ens anàrem al sopar tranquil•lament. A mitat del sopar vaig tindre un pressentiment i vaig telefonar a casa per a assegurar-me que tot anava bé.
 La cangur va respondre a tot molt bé i em va donar les gràcies pel sopar que li havíem deixat. Jo li vaig demanar al meu marit tornar a casa perquè jo no recordava haver-li deixat sopar. Quan vàrem arribar a casa vaig buscar desesperadament al meu xiquet, no el trobava per cap lloc i li vaig preguntar a la cangur on estava. Ella em va dir que estava en la cuina. Quan vaig arribar a la cuina vaig vore el meu fill al forn, em vaig quedar bocabadada: el meu fill estava mort al forn!

A soles a la meua casa...

Estava jo a soles a la meua casa, pero de sobte van començar a escoltar-se sons un tant estranys, finestres colpejant, seria pel vent, pensava jo, després portes sonant amb un só molt agut. Perquè tenia que passar-me açó a mi? També seria pel vent, suposava, sempre de nit em quedava a soles. De sobte les llums s'apagaven i s'encenien, totes aquestes llums del saló on estava, tenia molta por.

El meu gos va començar a lladrar contra una porta que es començava a obrir i a tancar-se. Me'n vaig anar corrent a la meua habitació. Just van arribar els meus pares, quina sort..


Felipe Caballero Diaz.

La desaparició

Un día estava amb la meua família al parc de picnic i de sobte vàrem vore una família  amb cara de por pujar a una furgoneta, a nosaltres ens va estranyar molt pero no li vàrem donar molta importancia.
Als 5 dies vàrem vore una notícia als periódic que deia que havia desaparegut una família feia 5 dies. Al día següent van trobar a tota la família morta en un bosc. Nosaltres en sentírem molt mal al saber-ho perqué podíem aver-ho evitar si haguérem seguit la furgoneta.

Les 3:33 de la matinada

Tots els dies una xiqueta anomenada Marina es despertava a una hora determinada, eixa hora eren les 3:33 de la matinada. El primer dia es va despertar perquè tènia fred i sentia que la cridaven. Aleshores es va alçar i va anar habitació per habitació i va veure que estaven tots dormint. Al segon dia li va passar el mateix. Però al tercer dia... no va passar això. Es va despertar i va veure una ombra, va pensar que seria la seua mare, i la va deixar passar. Al dia següent li va preguntar a sa mare què feia alçada a eixa hora, i la mare li va dir que no estava alçada, a eixa hora, que estava dormint. Marina es va sorprendre i va pensar  que haurien sigut els seus germans. Aquella nit és va despertar i va veure altra vegada l'ombra i com pensava que serien els seus germans es va alçar i va seguir l'ombra fins que al final del corredor va desaparéixer ella es va quedar al·lucinada i va anar coregen a la habitació, es va ficar en el llit i es va tapar fins al cap i es va quedar tota la nit desperta. Al dia següent es va despertar i va veure l'ombra que anava acostant-se a ella, però va cridar i l'ombra desaparegui. Van anar els seus pares coregent per a veure què li havia passat i ella els va contar el que li havia passat aquelles nits. Al dia següent els pares van cridar un capellà que va netejar i beneir la casa el capellà va dir que estava plena d'esperits. Des d'aleshores Marina no es va despertar mai més i no va veure més ombres.

L' assassinat

Un dia entre a classe, i vaig veure el meu company Joseph penjat de la pissarra per dos ganivets, molta sang que hauria passat? em preguntava. Tots els meus records amb joseph se'm van passar pel cap: perquè l'hauran matat?. Totes les meues sospites van ser cap a roberto, un company de amb qui Joseph sempre es barallava. Li vaig fer un interrogatori, però el em va dir que havia estat amb Lucia, la seua nóvia. Aleshores, ja no sabia en qui pensar. Uns dies després, vaig recordar que Carles, el nostre professor, li va dir a Joseph, que tant de bo les normes foren com abans, que així li podria pegar sense poder anar cap a la presó aleshores vaig anar corrent a la policia, i en efecte havien empremtes en l'arma amb què van matar a Joseph. Com podia haver-se'ls passat els ganivets a la policia? Va resultar que el cap de policia era amic de Carles. Vaig parlar amb el jutge del poble, i vaig guanyar el cas. El jutge em va dir que ja tenia de major un lloc en la policia.